El virus de la hepatitis D (HDV) es un virus ARN hepatotrópico y defectivo que requiere la presencia del virus de la hepatitis B (VHB) para propagarse. El VHD afecta a aproximadamente 20 millones de personas en todo el mundo. Este virus provoca una de las formas más graves de enfermedad hepática crónica, ya que el riesgo de desarrollar cirrosis hepática o eventos clínicos es entre dos y tres veces más alto que el de los monoinfectados por el VHB. El impacto de la infección activa, descrita como presencia de ARN-VHD, en la progresión de la hepatitis crónica D (HCD) ha sido poco explorada. El primero estudio ha sido diseñado para evaluar el desarrollo de eventos clínicos en una cohorte de pacientes con HCD en relación con los cambios en la presencia e ARN-VHD y el impacto del tratamiento con interferón. Los resultados muestran que la persistencia de ARN-VHD positivo se asocia con un mayor riesgo de desarrollar eventos clínicos, y que el tratamiento con interferón disminuye el riesgo de presentarlos independientemente de la respuesta virológica. Varios estudios han reportado fluctuaciones espontáneas del ARN-VHD durante el curso natural de la infección. Sin embargo, la implicación de estas variaciones no ha sido estudiada en el contexto de la aparición de eventos clínicos y la interacción con otros marcadores del VHB. El segundo estudio ha evaluado la disminución de los niveles de ARN-VHD en pacientes con HCD no tratados y su posible correlación con marcadores del VHB. Los resultados muestran que un cuarto de los pacientes con HCD presentan disminuciones significativas del ARN-VHD durante un seguimiento de 8 años. Estas disminuciones también se han visto asociadas a un descenso de los niveles de HBsAg y de ARN-VHB. La calidad de vida relacionada con la salud se ha evaluado ampliamente en pacientes on hepatitis crónica B (HCB) y C, pero nunca se ha estudiado en individuos con hepatitis crónica D. El tercer estudio ha evaluado las puntuaciones de calidad de vida en pacientes con HCD no tratados en relación con la viremia del VHD, y ha comparado los resultados con los de los pacientes con hepatitis crónica B. Las puntuaciones muestran que los pacientes con HCD reportan deterioros de salud más altos que los que tienen HCB, especialmente en los dominios de preocupación, deterioro emocional, físico y de actividad.
El virus de l’hepatitis D (HDV) és un virus ARN hepatotròpic i defectiu que requereix la presència del virus de l’hepatitis B (VHB) per a propagar-se. El VHD afecta aproximadament 20 milions de persones arreu del món. Aquest virus provoca una de les formes més greus de malaltia hepàtica crònica, ja que el risc de desenvolupar cirrosi hepàtica o esdeveniments clínics és entre dues i tres vegades més alt que el dels mono-infectats pel VHB. L’impacte de la infecció activa, descrita com a presència d’ARN-VHD, en la progressió de l’hepatitis crònica D (HCD) ha estat poc explorada. El primer estudi ha estat dissenyat per avaluar el desenvolupament d’esdeveniments clínics en una cohort de pacients amb HCD en relació amb els canvis en la presència d’ARN-VHD i l’impacte del tractament amb interferó. Els resultats mostren que la persistència d’ARN-VHD positiu s’associa amb un major risc de desenvolupar esdeveniments clínics, i que el tractament amb interferó disminueix el risc de presentar-los independentment de la resposta virològica. Diversos estudis han reportat fluctuacions espontànies de l’ARN-VHD durant el curs natural de la infecció. Tanmateix, la implicació d’aquestes variacions no ha estat estudiada en el context de l’aparició d’esdeveniments clínics i la interacció amb altres marcadors del VHB. El segon estudi ha avaluat la disminució dels nivells d’ARN-VHD en pacients amb HCD no tractats i la seva possible correlació amb marcadors del VHB. Els resultats mostren que un quart dels pacients amb HCD presenten disminucions significatives de l’ARN-VHD durant un seguiment de 8 anys. Aquestes disminucions també s’han vist associades amb un descens dels nivells d’HBsAg i d’ARN-VHB. La qualitat de vida relacionada amb la salut s’ha avaluat àmpliament en pacients amb hepatitis crònica B (HCB) i C, però mai s’ha estudiat en individus amb hepatitis crònica D. El tercer estudi ha avaluat les puntuacions de qualitat de vida en pacients amb HCD no tractats en relació amb la virèmia del VHD, i ha comparat els resultats amb els dels pacients amb hepatitis crònica B. Les puntuacions mostren que els pacients amb HCD reporten deterioraments de salut més alts que els que tenen HCB, especialment en els dominis de preocupació, deteriorament emocional, físic i d’activitat.
Hepatitis D virus (HDV) is an hepatotropic and defective RNA virus that requires the presence of hepatitis B virus (HBV) to propagate. HDV approximately affects 20 million people worldwide. This virus causes one of the most severe forms of chronic liver disease, since the risk of developing liver cirrhosis or liver-related outcomes is between two and three times higher than in those mono-infected by HBV.
The impact of active HDV infection, defined as detectable HDV-RNA, in the progression of chronic hepatitis D (CHD) has been scarcely explored in real-world cohorts. The first study of the present doctoral thesis assesses the occurrence of liver-related outcomes in a cohort of CHD patients in relation to changes in HDVRNA presence, and the impact of interferon treatment. The results show that persistence of positive HDV-RNA is associated with a higher risk of developing liver-related outcomes, while interferon treatment is linked to lower risk of liverrelated outcomes, regardless of achieving a virological response.
Spontaneous HDV-RNA fluctuations have been reported during the natural course of CHD. However, the implications of these changes have not been studied in the context of liver-related outcomes occurrence and interaction with other HBV markers. The second study of this thesis aims to evaluate the proportion of HDV-RNA declines in untreated CHD patients, and its possible correlation with HBV markers. The results show that one-quarter of CHD patients have significant HDV-RNA declines during a median follow-up of 8 years. These declines are also associated with a drop in HBsAg and HBV-RNA levels.
Health-related quality of life (HRQoL) has been extensively assessed in patients with chronic hepatitis B and C, but never studied in chronic hepatitis D individuals.
The third study evaluates quality of life scores in untreated CHD patients in relation to HDV viraemia, and compares the results with those of CHB patients. Scores show that CHD patients report higher HRQoL impairments than those with CHB, especially in the worry, emotional, physical and activity impairment domains.
